Hoy en català, pq tampoco sé

M’he enamorat d’uns ulls que diuen el que la boca calla,
d’unes mans càlides arrestades per punys abotonats de blanc.

M’he enamorat del coll que la camisa m’ha deixat veure,
de la corba dels llavis quan parles, i les coses que dius.

A vegades et miro i no m’enxampes.

M’he enamorat de la curiositat que em despertes, de tot el que no serà,
de les coses que no em dius i les portes que em tanques,
del verí dolç de la teva presència
i m’he enamorat del sabor amarg quan faltes.

A vegades et miro i no m’enxampes,
A vegades em mires i no encerto a captivar-te.



Quan acabes de llegir t’arronses d’espatlles mentre els teus dits deixen caure el paper rebregat sobre la taula.
Et passes la mà pels cabells, te’ls estires amb sobtada força mentre bufes.
Els teus ulls ressegueixen les meves línies de febril cal·ligrafia nocturna, de bolígraf publicitari de tinta dolenta, d’aquella que una sola llàgrima esborra.
I sense avisar-me claves la mirada als meus ulls, m’inundes de frases silencioses, paraules que no vols pronunciar, i jo en trec galledes plenes per no ofegar-me, i mentre buido l’ànima per no sentir, segueixes mirant-me.
Ara et deus preguntar si ja he entès el que no em deies.
Em giro cap a tu, et miro i no et veig, se m’escapa un “ja ho sé” dels llavis i em reservo l’ironía del “,tranquil”.
Per fi abaixes la mirada i agafes les coses, mentre t’encares a la porta dubtes, et tornes a girar i allargues el braç cap al paper del dimoni. És teu – et convenço, i després de guardar-te’l a la butxaca amb cura, sé que és l’últim somriure que em dediques.